Viatjant al voltant de la tapa, versàtil i plena de possibilitats
A vegades, en el pot petit es troba la bona confitura. Una expressió popular que ens ve com anell al dit per parlar sobre un dels plats més nostrats de la gastronomia espanyola i famosa a escala internacional, la tapa. És una proposta tan exportada fora de les nostres fronteres que si observem el nombre de cerques per internet, podem trobar més de 142 milions de resultats.
Envoltats de l’abundància i de les incessants temptacions culinàries que ens ofereixen, l’acte d’anar a un bar a compartir moments i converses al voltant d’una canya i unes tapes és sinònim de festa i passar-ho bé. No mengem perquè tenim gana, mengem per la necessitat de compartir amb amics, companys de feina o familiars, sense solemnitats, només per passar el temps. En 1935 el periodista Juan Ferragut escrivia la meravellosa frase “la tapa és una manera distreta de menjar sense donar-se”.
Sabem d’on prové la tapa?
Ja d’entrada ens sorprèn que aquest invent de servir una petita porció de menjar acompanyada d’una cerveseta o d’una copa de vi és força recent, ja que no es va començar a popularitzar fins a la segona dècada del segle XX. Si busquem en el temps l’origen de la tapa, trobem una bateria de llegendes urbanes i mites indocumentats que s’han anat succeint generació rere generació, donat el gran interès que suscita aquesta oferta gastronòmica popular.
Un exemple d’ells és la d’Alfons X el Savi, que per uns trastorns intestinals, els galènics de la cort li recepten evitar els grans tiberis de la cort i reduir la ingesta d’aliments. D’aquest patrocini real es crea una moda que fou assimilada pels nobles i posteriorment, pels plebeus.
Un altre, també relacionada amb protagonistes reials (sembla que la història sempre l’escriuen els poderosos), és la dels Reis Catòlics, que amb tanta campanya de reconquesta, necessitaven un avituallament frugal entre batalla i batalla. També hi ha aquella d’un rei que viatja a Cadis i es convidat a un vas de vi. Degut a la presència de mosques, el taverner decideix posar una llesca d’embotit sobre el got. I problema solucionat!
El que si està confirmat és que aquest costum de menjar petits platets amb diverses propostes culinàries era una tradició de les cultures jueves i àrabs, pobles que van deixar una gran herència en tot Espanya. Una altra ressenya documentada la trobem a la revista Alhambra, publicada a Granada en 1911 on ja parla de l’arrelada costum dels andalusos d’anar “tapejant” de bar en bar.
Versatilitat en ingredients
Sigui quin sigui el seu origen, la tapa és com un camaleó, que ofereix tal versatilitat que pot ser cuinada amb tot tipus d’ingredients, tan freds (les més ancestrals), com olives, seitons o embotits com xoriço o pernil, o calentes, les més elaborades.
Si viatgem per tot el territori espanyol, trobem una gran varietat d’oferta de tapes. De fet, l’immigració provinent de comunitats autònomes amb molta tradició fa que ciutats com Barcelona es converteixin en generadors de receptes amb fort caràcter autòcton. Exemple d’això és el que se solen servir amb pa amb tomàquet, quasi com si fos una signatura “made in Catalonia”. Figures catalanes com els germans Adrià han sigut grans valedors de la tapa, considerada per ells com “la franquícia espanyola per excel·lència”.
Si viatgem al nord, trobem els famosos “pintxos”, anomenats així pel tradicional pinxo que sol travessar aquest petit mos per facilitar la seva ingesta. Al contrari, si viatgem al sud, trobem a Andalusia una barreja de conceptes, on pots trobar tant tapes gratuïtes com de pagament, i on en uns llocs es premia la qualitat mentre que d’altres la quantitat.
Llistat de recomanacions
I per acabar, si el que es vol és descobrir propostes tan avantguardistes com més clàssiques per Barcelona, aquest és un petit tastet d’idees:
Casa de tapes Canyota. Regentat pels nostres penyistes Juan Carlos i Borja Iglesias, proposen una oferta de diversió en un entorn desenfadat i fresc. Un plantejament totalment nou i innovador.
Bodega 1900. Gran valedor de la tapa, un dels projectes d’Albert Adrià és aquest local que ofereix l’oportunitat d’experimentar amb la cuina creativa però amb un toc nostàlgic i de barri.
Taktika Berri. Potser un dels millors bars on ofereixen pinxos bascos (sense ofendre a ningú!). La família prové de Donosti i es nota, per la seva oferta autèntica, com si sortís dels fogons d’un “caserío”.
La Taverna del Clínic: Ofereix una oferta de tapes i platillos immillorable. Amb més de 400 referències de vins, ofereix un entorn on gaudir de bon menjar, amb aspecte a taverna de barri de tota la vida.
El Xampanyet: Potser el bar de tapes preferit per moltes generacions, amb una llarga trajectòria. Tapes tradicionals i autèntiques pels nostàlgics que volen degustar cuina de barri.
La Monroe: Si sou fans de la Filmoteca, segur que ja el coneixeu. Situat a sota, ofereix tapes d’autor amb ingredients de qualitat i amb un entorn informal, on passar una bona estona.
La Cova fumada: a la Barceloneta trobem aquest bar amb cuina de carbó que ennegreix els sostres (d’aquí el nom) on la proximitat amb el mar fa que trobem tapes marineres boníssimes.
Altres restaurants on podeu atipar-vos de tapes i marxar satisfets:
Bodega La Puntual de José Varela i J.C.Ninou, Casa Guinart d’Oscar Manresa, L’Òstia de Jaume Muedra, BiBo de Dani García, Sagardi de Lopez Viñaspre, Hotel Duquesa de Cardona d’Eduard Torres, Bar Turó o La Plassohla de Romain Fornell, Bar Montesquiu de Javier De Las Muelas, Mextizo d’Adria Marin, Informal de Marc Gascons i Jordi Serra, Petit Comité de Nandu Jubany.
